CHIHARU SHIOTA. Cartes d’Agraïment

La correspondència per correu postal ha sigut un dispositiu de transmissió d’informació habitual fins a l’aparició d’Internet i, a pesar de la seua substitució per altres mitjans alternatius més eficaços, ha exercit un paper crucial en el sistema de comunicació des de la invenció del paper. El gènere epistolar sol dirigir-se a un altre imaginari, el destinatari a qui el subjecte que escriu parla pensant en si mateix, i la seua discursivitat es basa en una construcció narrativa com la que caracteritza el microrelat. En la història de la literatura universal, cartes i diaris d’escriptors i artistes han sigut decisius pel seu caràcter autobiogràfic i per les revelacions que els seus autors feien sobre ells mateixos, a l’hora d’abordar les circumstàncies particulars i generals en què s’havia produït una determinada obra i l’experiència subjacent. Amb la intervenció que ha plantejat específicament per a l’EACC, davall l’enigmàtic nom de “Cartes d’Agraïment”, dins d’un programa expositiu que té molt en compte els públics a qui creu deure’s, Chiharu Shiota ret homenatge a esta escriptura, de vegades considerada erròniament residual. Ha bastat una dècada perquè l’artista acabe fent més de sis exposicions individuals a l’any i altres tantes de col·lectives, siga al Japó o en altres parts del món. Si fa a penes dos anys va fer la seua gran exposició, “Sincronitzant Fils i Rizomes”, en la seu de la Casa Àsia, el llavors Palau Baró de Quadras, edifici representatiu del modernisme català més orientalista, i menys d’un any que va fer un nou projecte en la Galería Nieves Fernández de Madrid, l’EACC acull ara l’última proposta de l’artista coincidint amb el seu nomenament per a representar el Japó en la pròxima edició de la Biennal de Venècia, que tindrà lloc al maig de 2015.

“Cartes d’agraïment” és una obra participativa, concebuda com una instal·lació, en què es brindava l’oportunitat de contribuir a tots els interessats que foren capaços d’escriure una carta donant les gràcies, fóra quin fóra el motiu de la gratitud del jo que escriu a un suposat “altre”, sense necessitat d’identificar-lo. En les bases de la convocatòria, fins i tot podia tractar-se d’una alteritat imaginària, l’única condició era que el contingut tinguera una relació amb el corresponent sentiment de gratitud. Esta instal·lació en l’EACC supera per la seua magnitud totes les expectatives, tant per la superfície que ocupa com pel nombre de missives enviades. Deu mil cartes escrites per habitants de Castelló i la província s’han reunit construint els fragments d’un relat fet de narracions breus, que l’artista articula i nuga a les seues arquitectures fetes de fils que pareixen transformar-se en cordes que ens lliguen al món. En una de les entrevistes més recents i que ella considera clau per a entendre la seua experiència com a artista, explicava a Omori Toshikatsu que esta instal·lació significava molt per a ella, perquè l’associava a la figura de son pare, que lamentablement va morir sense poder veure l’exposició individual en el Museu d’Art de Kochi, entre juliol i setembre de 2013. Son pare era de Kochi, on ella també va nàixer, encara que després la família es traslladara a Osaka, i sempre li havia dit que esperava veure este somni complit, desitjant la seua tornada. Però, va morir a la tardor i esta instal·lació, que va comptar amb 2.400 cartes d’agraïment, es va convertir en  un homenatge pòstum, en què l’artista mostra l’agraïment al pare que algunes vegades odiava, però a qui amava també per damunt de totes les coses i que va començar a entendre realment quan se’n va anar a viure a Berlín i quan va tindre la seua pròpia filla.

Esta instal·lació de Chiharu Shiota té a veure amb molts elements referencials de la cultura japonesa, la qual ella entén com un univers exterior, i al mateix temps amb la seua experiència personal o univers interior, les dimensions de la qual són per a ella comparables. Entre l’un i l’altre, el primer representat per la cultura d’origen i el segon amb el jo separat de l’arrel, tesa els fils que constitueixen les denses xarxes que uneixen  materialment totes les parts d’un tot específic constituint una nova espacialitat. Els fils es poden identificar al seu torn amb el flux del temps i amb un succeir que posa en comunicació la vida i la mort del món. Però l’ús dels fils que ella fa recorda la mena de corda de palla d’arròs trenada (shimenawa), que s’empra en certs rituals de purificació en els santuaris sintoistes. A estes cordes es lliguen en zig-zag tires de paper (shide) amb ofrenes o desitjos, igual que els oracles escrits (omikuji) sobre tires de paper plegades es pengen de les branques dels arbres sagrats. Els destinataris són els kami o altres deïtats de la mitologia japonesa, a qui s’atribueix el poder per a espantar la desgràcia o satisfer les peticions que s’han fet per este mitjà. “Cartes d’agraïment” es pot entendre així com una proposta de ritual, els antecedents de la qual es facen o no conscients, tenen a veure amb les cordes, els papers i les tauletes tradicionals (ema) que venen en els temples, sobre les quals s’escriuen desitjos i es pengen d’un arbre sagrat perquè els déus puguen llegir-los. És una obra en què un col·lectiu anònim comparteix secrets sense comptar i que, a través de les mostres d’agraïment, narra històries particulars exposant el món d’afectes que forma part de cada univers personal.

Igual que si estiguera dibuixant, l’artista entreteixeix els fils unint diferents punts de la nau central de l’EACC, com si es tractara de rizomes que es prolonguen a través de camins  que es perden en una geografia extraordinària, propiciant una espècie d’intertextualitat, que l’ull difícilment discerneix sense extraviar-se. Esta ocupació de l’espai, igual que en altres instal·lacions de l’artista, no es fa sense atrapar tots els objectes que es troben entre ells: els vestits de núvia, els llits d’hospital buits, les sabates que van dur éssers que han desaparegut, els espills trencats, els pianos callats, els llibres llegits, les maletes plenes de llàgrimes i les cartes anònimes d’agraïment, com és en el cas actual. Els fils són comparables a cordes que impedeixen el pas al transeünt, però també a les venes del món que es dispersen i s’entrecreuen recíprocament generant una circulació en múltiples direccions. La diàspora experimentada per l’artista mateixa precedeix l’inici d’estes creacions de fils amb què s’inventen cal·ligrafies i actes de parla, l’exploració de la qual indica l’intent de resemantització que fa de l’artista del nostre entorn més domèstic i quotidià. En canvi, estos fils són també les gotes unides de pluges d’una melancolia lúgubre molt antiga, que es transmet de generació en generació a través del cordó umbilical que ens uneix al món. La nostra experiència de la realitat activa un sistema relacional entre jo i el món que introdueix la noció de temps en un espai donat, i activa una espècie de topologia de xarxa, mitjançant la qual la percepció sensible amplia el seu camp de visió. Tot comença en el dibuix i la línia, que es transforma en una pluja horitzontal que és la imatge del dolor de la pèrdua i la melancolia del temps que obra el naixement i la mort de les coses d’este món, la seua aparició i desaparició, igual que la presència i absència de tot el que existeix. Així que este text també és una carta d’agraïment, però en este cas a l’artista per tot el que ens diu a través de la seua obra.