Angel Vergara Santiago Atención! algunas vueltas más para llegar... s_eñ_, m_ _ti_a, c_ub, p_ _pi_ _ad, p_n_l, p_od_ _c_ón, de_c_

Projecte comissariat per Juan de Nieves
La pràctica artística d’Angel Vergara planteja quasi des dels seus moments inicials una reconsideració constant en els mètodes i convencions atribuïts a la pintura així com en la lògica de la seua producció i posada en escena. En l’obra de Vergara (nascut a Espanya però format a Bèlgica, on viu i treballa) la pintura es converteix en procediment d’anàlisi i observació d’una realitat que es mesura en termes polítics, socials o geogràfics, encara que sense passar per alt altres dimensions «accidentals» que l’artista registra des del seu alter ego com a Straatman. Cobert tot el seu cos amb un llençol blanc, Straatman interfereix en l’espai públic per ocupar l’ofici de l’observació a partir de les eines inherents a la pràctica pictòrica.

El seu projecte per a l’Espai d’art contemporani de Castelló es fonamenta en l’estudi de les particularitats que conformen la idiosincràsia local des d’una aproximació plural i transversal que abasta la política, l’economia, el territori, el turisme, el patrimoni cultural i principalment la idea de comunitat associada a tots estos aspectes. Vergara adopta doncs el rol d’un sociòleg, estudiós d’una realitat donada que es dissecciona amb l’objectiu de construir noves ficcions.

L’estratègia organitzativa en el museu parteix en primer terme d’un qüestionament sobre l’espai institucional, el qual, i aprofitant la configuració arquitectònica mateixa, roman en essència relegat a la plataforma que sobrevola l’espai interior de l’EACC. Des d’esta talaia neutra i intencionadament buida se’ns permet observar, ja en la planta baixa, tot un seguit de dispositius i circuits que conformen un sistema de connexions semàntiques a partir de vuit camps principals que funcionen com a vocable matriu per a nous desenvolupaments.

La paraula, eix central del projecte, conforma una xarxa oberta de relacions imprevisibles que l’espectador ha de construir, recolzada en altres registres objectuals i associats en ocasions al patrimoni artístic local o a la producció econòmica de la regió, però en qualsevol cas sense establir un ordre jeràrquic.

Esta nova ficció «expositiva» s’articula en l’espai a manera d’un circuit automobilístic que fa referència a una troballa casual dins dels materials que s’han manejat per a la gestació d’este projecte. Es tracta d’una pel·lícula de caràcter amateur filmada en 1957 a la ciutat de Castelló sobre una carrera de Biscúters. Este esdeveniment circumstancial opera com una metàfora per a la posada en escena del projecte. A més la mateixa pel·lícula és mostrada en loop en l’espai designat com a «cinema», el qual aprofita d’avantsala a l’àrea reservada al «museu».

Les actuacions de l’artista en la ciutat —les performances com a Straatman que abans esmentàvem però també altres registres de panorames urbans— així com tot un seguit de retrats de personatges públics o anònims, es formalitzen a través d’una sèrie de vídeos disposats en l’espai a partir d’una lògica pròpia. En tots ells, Vergara aplica el seu particular mètode com a pintor, càmera en mà i interposant el pinzell davant l’objectiu, produint una sèrie d’imatges en les quals està absent qualsevol apreciació de caràcter subjectiu.