LEE BUL

Lee Bul (1964, Corea) està considerada una de les artistes coreanes més importants de la seua generació. Nascuda en plena dictadura militar a Corea del Sud, es va llicenciar en escultura per la Universitat Hongik a finals dels huitanta. Les seues obres s’interessen per la política en el seu sentit més ampli, per a després aprofundir en moltes variants d’un idealisme molt humà que impregna la cultura i la civilització. El seu treball s’apropia de diferents dispositius intel·lectuals des de la política de gènere, l’idealisme, la modernitat, la ciència-ficció o el desenvolupament tecnològic. La influència de tot això s’expressa a través dels seus dibuixos, fotografies i performance (documentats a través del vídeo). Des del principi va seguir un camí iconoclasta creant obres que van creuar les fronteres dels gèneres i les disciplines de manera provocativa. Els primers treballs basats en performances de carrer, mostren una Lee Bul cobrint-se tot el cos d’escultures blanes, que eren alhora seductores i grotesques.

A partir de 1990 el treball escultòric cobra una especial rellevància evolucionant fins a la creació d’instal·lacions d’enorme ambició. Les seues escultures Cyborg femenines dels noranta s’inspiraven en elements de la història de l’art, la teoria crítica, la ciència-ficció i la imaginació popular per a explorar les inquietuds provocades pels avanços tecnològics disfuncionals, al mateix temps que al·ludien a icones de l’escultura clàssica.

Les obres més recents de Lee Bul tenen doble inquietud; al mateix temps centrades en el futur i restrospectives, seductores i suggeridores de ruïnes. Escultures suspeses com a llums d’aranya, a manera de complexos acoblaments que brillen amb granadura de vidre, cadenes i espills, que evoquen d’una forma commovedora castells en l’aire. Aquestes escultures reflectixen esquemes arquitectònics complexos de principis del segle XX, així com imatges arquitectòniques totalitàries sorgides de les experiències de Lee Bul en la seua Corea militar. Exemple d’això són les obres After Bruno Taut (Beware the Sweetness of Things), 2007 i Untitled (“reflective highway”), 2010.

L’exposició de l’Espai arreplega alguns dels seus treballs escultòrics on es posa de manifest la caiguda de l’optimisme utòpic, generant formes més pròpies d’un imaginat escenari de futur tan enlluernador com impossible, amb obres com Bunker (M. Bakhtin), 2007/2012, Via Negativa, 2012 i Souterrain, 2012.

Potser la més explícita de les seues obres és Mon grand récit: Weep into stones… (2005), amb la seua topografia muntanyosa reminiscent del gratacels descrits per Hugh Ferriss en el seu llibre The Metropolis of Tomorrow (1929). Una torre de transmissió pròxima emet un missatge LED parpellejant extret de Hidriotafia (1658) de Thomas Browne: “weep into stones / fables like snow / our few evil days.” (“plorar fins a tornar-se de pedra és faula: les afliccions produïxen callositats, les desgràcies són esvaroses, o cauen com la neu sobre nosaltres”). Unes quantes maquetes a escala se sostenen sobre bastides: una carretera en bucle elaborada de contraxapat corba, una ínfima Torre de Tatlin, una escalinata d’estil modernista que apareix en la Dolce Vita de Fellini, i una secció transversal invertida de Santa Sofia.

L’exposició s’acompanya d’una publicació, produïda en col·laboració amb l’Artsonje Center de Seül, el Musée d’Art Moderne Grand-Duc Jean de Luxemburg, IKON Gallery de Birmingham, el Korean Cultural Centre UK de Londres i el Musée d’art moderne et contemporain Saint-Étienne Métropole. Aquesta exposició, que ha itinerat pels espais anteriorment mencionats, finalitzarà en l’Espai d’art contemporani de Castelló i està protegida per la Fundación Corea, la Lehmann Maupin, la galeria Thaddaeus Ropac i la PKM Gallery.